Treball individual TSAS

Entrevista a Gemma Asensio, presidenta del

Servei de Suport al Dol de Ponent

logo_2015.jpg

 

1.    Lectura crítica de l’entrevista.

entrevista suport dol lleida
Gemma Asensio (Treball Social i presidenta de l’entitat) i Elionor Pons (Estudiant de Treball Social).

El passat 9 de març de 2018, vaig realitzar una entrevista a Gemma Asensio, treballadora social de formació des de 1993, l’any que finalitzà la seva etapa universitària a la Universitat de Lleida, la qual realitzà les pràctiques en el barri lleidatà dels Serveis Socials de la Mariola, però tot i veure la diversitat social existent i el fet d’assistir com a voluntària, quan tenia uns 17 anys,  en unes colònies d’ancians amb sentiment de soledat, va veure que el seu camí s’enfocava a la gent gran. Per això, es va treure un postgrau de direcció i gestió de residències geriàtriques, i l’any 2000 decidí tornar a Tàrrega, després de viure uns quants anys a Saragossa per motius personals, per treballar al servei comarcal com a treballadora social.

Gemma, tenia molt clar que volia crear algun tipus de servei a domicili o residencial per la gent gran, acció que li resultava molt complexa a desenvolupar en la comunitat aragonesa, per aquest motiu retornà a la seva comunitat natal, on, uns anys més tard, el 2003, sortí una plaça vacant en la Residència de Sant Antoni de Tàrrega, en la qual exercí com a directora de l’entitat des de l’abril de 2003 fins al passat 31 de juliol de 2017, uns 14 anys i mig en total, càrrec del qual en demanà una excedència de tres anys per centrar-se en altres projectes d’interès.

Actualment és tècnica de Creu Roja, des del passat 8 de novembre de 2017, treballant en el projecte “sempre acompanyats”, el qual atén a les persones grans que es troben en situació de soledat no volguda. A més d’ocupar el càrrec de presidenta del Servei de Suport al Dol de Ponent, des de fa unes setmanes, en el que s’ofereix un acompanyament emocional i terapèutic a totes aquelles persones que es trobin properes a la mort o a la pèrdua d’algun ésser estimat.

Pel que fa a la seva vinculació amb el Servei de Suport al Dol de Ponent, fou impulsat per Ana Gallardo, una educadora social, especialitzada en dol, que exercia de professora en el projecte “Tu pots Penèlope”, destinat a noies amb problemàtiques socials i mancades de recursos, amb l’objectiu d’empoderar-les, del qual Gemma coordinava. De manera que, un cop establerts un vincle, l’Ana li exposà a Gemma la seva proposta de crear un servei de dol, en el que se li sumaren altres persones per fer-lo possible, com la Myriam Lorenzo (expresidenta de l’entitat), la Maite Ramón, la Pili Buxeda, etc. Projecte que es desenvolupà el 2002 a la ciutat de Tàrrega i, uns anys després, a l’any 2008, s’hi incorporà una segona seu, a la ciutat de Lleida.

L’entrevistada ens parla que des de la seva fundació ha estat present en la junta directiva, exercint la funció de tresorera i, recentment, la de directora, de forma que ha pogut contemplar els diferents canvis i modificacions que ha patit l’entitat social, com ara les diferents ubicacions en la que el Servei s’ha establert, ja que ha anat canviant d’ubicació, segons les circumstàncies i necessitats del projecte: a un local privat, al Col·legi de Psicòlegs, a l’Espai Salut del GSS amb altres entitats de FeSalut… i des de l’abril de 2017 a un local cedit per l’Ajuntament de Lleida, situat a la Plaça del Seminari nº5, baixos, 2. Recalcant la importància de tenir un espai propi, on poder desenvolupar els diferents procediments terapèutics:

“Es necessita un espai propi, amb el sentit de que les persones que venen s’han de sentir acollides, un espai de certa intimitat… Llavors, amb entitats que tenen cessió d’espais comuns no aconsegueixes mai tenir aquesta intimitat, això sí que és bàsic. Quan una persona està entrant en introspecció, valorant i explicant la seva pèrdua i tot… arriba a un punt, a un moment, que fins i tot tenim fred perquè entres tant en tu mateix, i comences a plorar… Nosaltres el que no podem fer és “ara toquen a la porta”, “ara no sé que”… doncs l’espai ha de ser un espai de retir apropiat, càlid, idoni… si ho tenim clar, molt millor que millor, o sigui, ha de ser un espai confortable… i aquest espai ho és, vull dir, està bé.” (Asensio, 2018)

 

Elements de l’espai que ja contemplarem prèviament en el grau de treball social de la Universitat de Lleida, en assignatures com “Habilitats Socials i de Comunicació”, “Psicologia”, “Intervenció Individual”, “Mediació i Resolució de Conflictes”, etc. on s’exposava la importància de la distribució de l’espai per poder dur a terme una bona intervenció professional, com ara la presència de la llum natural, la decoració amb tons clars tirant a freds, la disposició de pocs elements electrònics, una temperatura adaptada… en definitiva, components que no alterin o dificultin la participació de l’usuari durant el procés terapèutic, proporcionant-li un espai acollidor i tranquil, donant lloc a la comunicació, a la predisposició de canvi i acceptació, a més de la consolidació d’un vincle entre professional-usuari. (Aesthesis, 2017)

Asensio, també m’explica que el vincle amb l’entitat ha estat molt més ferm des de la pèrdua perinatal[1] que patí l’any 2010, ja que en un principi es pensava que el fet de conèixer el funcionament i la gestió del servei de dol era suficient i no calia tractar-lo perquè ja disposava dels coneixements bàsics per regular les seves emocions però va acabar acceptant que s’estava equivocant, que necessitava ajuda, un acompanyament al dol:

(…) “Jo ja sé com funciona tot això, no cal que vinga” i em van dir no, no, tu vens aquí, fas un treball de la teva pèrdua”… perquè clar, veure-ho als altres no és el mateix que patir-ho tu. Llavors, vam realitzar un vídeo d’aquella etapa i aquest vídeo ara s’està passant a les formacions que es faran amb les llevadores, de com hauria de ser una pèrdua perinatal, com els professionals haurien d’acollir a les noies que tenen aquest tipus de pèrdues… perquè ara és una pèrdua molt important i mai havia estat tan visible com ara. Llavors, va ser una forma de donar les gràcies del que jo havia rebut del servei de dol, doncs, m’hi vaig voler involucrar una mica més… i bé, doncs, deixar la meva petjada en aquest sentit, donar veu.” (Asensio, 2018)

 

De manera, que més endavant de l’entrevista, li vaig llançar la següent pregunta:

– Un altre component a destacar és la importància de les emocions, factor que sempre ens acompanya als professionals de treball social… i més en el teu cas, en el sentit d’acompanyar a persones en aquest procés de la mort…i això… que l’entitat es fonamenta en l’acompanyament del dol i amb les persones que el pateixen, com ho fas tu per autogestionar aquestes emocions, tenir aquest control?

 

A la que em va respondre que el fet d’haver passat per aquest experiència en el procés de dol, col·laborant amb la pròpia entitat de la que en formava part, l’ha ajudat a realitzar de millor forma la seva tasca, ja que des del punt de vista d’usuari es formula una altra perspectiva pel que fa a l’acompanyament.

Un altra temàtica a tenir en compte és el tema de la coordinació, ja que hem vist en l’assignatura d’intervenció grupal que la gestió d’un grup o d’un equip resulta difícil si no s’estableix una bona coordinació ni organització entre els diferents components d’aquest. Aspecte que també m’ha comentat l’entrevistada, reflectint que una de les problemàtiques principals que se li planteja vers el funcionament del servei, tant des de la seva visió com a tècnica com de directora, és la manca de de coordinació entre els professionals:

“Penso que hi ha dues coses molt importants, una és la manca de coordinació amb altres professionals, que això costa molt de recordar que hi ha servei de dol, que no doneu una medicació a la persona… la podem tranquil·litzar durant un temps perquè, doncs, perquè no estigui… no?, que pugui descansar, que pugui dormir… la medicació és important si és que és necessària però el que és important és treure les emocions que et provoca aquella pèrdua i el sentiment d’abatiment… i anar treballant això i durant el temps anar resolent, lentament, un procés de dol.

O sigui, no es pot dir mai “la meva pèrdua és pitjor que la teva” cadascú sent la seva pèrdua d’una manera individual… però clar, hi ha pèrdues molt colpidores. Hi ha pèrdues que tu ets pots anar acompanyant d’aquella persona perquè té una malaltia i és un adéu lent, però hi ha pèrdues colpidores de dir “tanco la porta d’un cotxe i ja no torno mai més”. Això copsa molt, a les persones que ho pateixen… i no t’has pogut acomiadar… i clar, és molt dur, és molt dur”.

(Asensio, 2018)

 

Cal fer esment, que el Servei de Suport al Dol de Ponent disposa d’un equip humà reduït, a causa de que l’entitat destina la major part dels ingressos, principalment rebuts a través de diverses subvencions.

“El servei es finança al 75% de subvencions, moltes entitats públiques estan col·laborant moltíssim al servei de dol… el 10% el paguen els usuaris, l’altre 10% les quotes dels socis. I hi ha un 5% de donatius i col·laboracions però és important que els diners que destinen les entitats públiques, reverteixin en el preu de la teràpia… els preus de les teràpies estan entre 50-60 €… és un disbarat. Una persona no pot pagar aquests preus… Llavors, el que aquesta junta té molt clar és que els diners que rebem de les entitats i administracions, han de revertir en la disminució d’aquest preu. O sigui, una persona ha de pagar 15-20 € per una hora de teràpia. És un preu assequible i que en tot cas que no es pogués ni inclús assumir això, s’hauria de fer un informe a serveis socials, no? Es podria assumir a través del servei de suport al dol però has de fer pagar alguna cosa perquè les hores de teràpia tenen un valor, hi ha una persona que s’està formant i que continua formant-se per desenvolupar el procés… però és important també que no siguin uns preus desorbitats perquè sinó no hi ha accés, la gent no s’ho pot permetre… i el que intentem és que la gent faci un bon procés de dol i tanquin aquestes pèrdues que han tingut”.

(Asensio, 2018)

 

De manera que, pel que fa a l’equip professional, generalment, tot depenent de les necessitats dels projectes, hi ha entre 2 i 4 tècnics (una infermera especialista en dol i final de vida; una comunicadora social especialitzada en dol i en l’àmbit funerari per la gestió i coordinació dels projectes i  un/a psicòleg/a i educador/a o treballador/a social). Mentre que els socis, voluntaris, col·laboradors i usuaris també van fluctuant segons les circumstàncies. Actualment es consta de 67 socis, 5-10 voluntaris, 3-5 col·laboradors (“consell de savis[2]”) i 33 usuaris (23 amb periodicitat freqüent i 10 de “baixa intensitat”).

A banda d’això, els serveis inicials que oferia l’entitat era el “grup de suport de les persones adultes amb dol” i “l’acompanyament al final de la vida”, però, actualment abasta molt més camps en matèria del procés del dol, com l’atenció individualitzada, l’assessorament a institucions (com escoles o funeràries) i la formació a professionals de l’àmbit educatiu, sanitari i social. On es troben quatre serveis: l’acompanyament en la llarga malaltia greu, l’acompanyament al final de la vida, l’acompanyament al dol a les famílies i l’àrea comunitària, que consisteix en la formació i la realització d’accions psicoeducatives; dividits en tres grans àrees temàtiques: Primerament, trobem a l’àrea “final de vida”, la qual engloba el projecte “Preparem el camí” i el “Dir adéu”. En segon lloc, es troba l’àrea “elaboració del dol” amb els projectes “Mort perinatal” i “Trobades per al benestar”; i per concloure, es presenta l’àrea “Aprenem de la vida” amb els projectes “Investigar i treballar el dol”, “Connecta’t a la vida”, “Dones en xarxa” i “Acompanyar en el dol i en la pèrdua”.

Respecte al perfil d’usuaris, trobem persones grans amb malalties greus hospitalitzades per llargs períodes en el servei d’acompanyament en la llarga malaltia greu, a persones diagnosticades amb malaltia greu en el servei d’acompanyament al final de la vida, famílies en dol i a la societat en general, mitjançant jornades i projectes de conscienciació i sensibilització.

Personalment, l’elecció de l’entitat va ser amb motiu de que un dia a classe, la professora de “Tercer Sector i Intervenció Social”, Carolina Blàvia, va esmentar aquest servei. De manera que em va sorprendre l’existència d’una entitat que tractés la temàtica del dol, fet que em va encuriosir tant, que m’hi vaig posar en contacte, encara que, cal dir que, primerament vaig enviar, per equivocació, una sol·licitud d’entrevista a una altra entitat, la qual també tractava el dol però des de la perspectiva religiosa. Continuant amb les anècdotes, el dia que tenia previst realitzar l’entrevista, el 27 de febrer, va nevar a Lleida, fet comportà la suspensió i ajornament d’aquesta, al 9 de març.

Deixant de banda les problemàtiques viscudes, vull fer especial èmfasi a la qüestió que em vincula amb el Servei, la mort. Des del meu punt de vista, la percepció social vers la mort és nul·la, fins que no ens trobem propers a ella, al sentiment de buidor emocional, a la depressió… un tema tabú que està present en nosaltres d’ençà que naixem, ja que tot el que implica vida, denota mort. Per tant, crec que la societat s’hauria de replantejar el mètode d’ensenyament, explicant els esdeveniments tal com són, sense filtres, perquè ja estem prou infoxicats[3] perquè ens contin històries o mitges veritats. Amb això, vull dir que necessitem una major implicació social respecte un element tan ancestral com és el culte a la mort, aprenent a preparar el nostre camí vital i, sobretot, valorant la simplicitat de la vida, tasca que desenvolupa molt bé aquesta entitat social, és d’admirar.

I no només s’ha d’admirar la tasca que en fa aquest Servei, sinó de tot allò que duu a terme, contemplant els pocs recursos que disposa…classificant-la, així, com una entitat social inclusiva, que promou la participació ciutadana en tots els camps, en matèria de la mort. Intentant alliberar-se del sistema neoliberal, plantejat des de la perspectiva socioeconòmica capitalista, el constitueix el consum com a base per garantir el funcionament del mercat, juntament amb l’empoderament de la governamentalitat[4]. Concepció que no comparteix Asensio, ja que com ha dit, prioritzen l’accés pràcticament gratuït als usuaris de teràpia, consolidant-ne una qualitat òptima equilibrada davant la mancança de recursos que ofereix l’Estat. Tot i això, reconeix que en temes de subvencions disposa de bastant col·laboració per part de les administracions públiques, però el que manca és el reconeixement social del Tercer Sector Social, del voluntariat i de tots aquells tècnics i professionals que decideixen estabilitzar una societat decaiguda, de la que no podrem reconstruir fins que la participació ciutadana agafi la suficient força per enderrocar les bases que propugna la governamentalitat.

 

“El treball social no està mort sinó que necessita una reconstrucció social, que només serà possible revitalitzar amb gent que s’involucri en l’àmbit del Tercer Sector, per aconseguir que les forces polítiques atorguin el lloc que es mereix als serveis, als professionals i, sobretot, als usuaris.”

Elionor Pons (2018)

 

[1] Pèrdua perinatal: el dolor de perdre un bebè, ja sigui nascut o en formació gestacional.

[2] “Consell de savis”: grup d’assessors que col·laboren amb el Servei de Suport de Dol de Ponent, compost per un professor universitari, una psicòloga, una psicopedagoga, una psiquiatra, etc.)

[3] “Infoxicats”: del concepte “infoxicació”, sorgit per primera vegada l’any 1970 en el llibre “Future Shock” d’Alvin Toffler. Relatiu a la sobrecàrrega d’informació que es percep en la societat globalitzada, de la que el receptor no disposa de la suficient capacitat per a realitzar el processament informatiu, la retenció.

[4] Governamentalitat: forma de control del govern sobre la vida i el moviment social. – Michel Foucault

 

2. Observacions.

Captura
En procés de l’entrevista a Gemma Asensio.

Pel que fa a l’observació del seguiment de l’entrevista, primer, cal dir, que en un principi les preguntes a realitzar les hi vaig facilitar per correu electrònic amb la finalitat d’obtenir tota la informació possible. A més, en format presencial, vaig portar una gravadora d’àudio i una càmera compacta per realitzar un enregistrament audiovisual, en el cas que em perdés algun detall important, factors condicionants que m’han permès realitzar l’entrevista exitosament.

Per altra banda, la meva percepció vers l’entrevistada és que estava còmode amb mi, vam establir com una mena de vincle interactiu, fet que es pot comprovar amb la seva postura corporal, els seus gestos explicatius, la mirada d’enteniment i el sorgiment d’algun somriure. Tot i que, alguna informació resultava incompleta perquè l’ocupació del càrrec de directora de l’entitat resulta recent.

En referència a la meva pròpia avaluació, penso que he sabut realitzar l’escolta activa en tots els sentits, ja que vaig observar cada detall en precisió, gràcies al fet que tenia la càmera i la gravadora com a suport i em permetia no haver d’estar pendent de què escriure. De manera que el fet d’estar atenent l’explicació de l’entrevistada, en tots els sentits, em va suposar una interacció molt més fluida, sense presses ni interrupcions, un clima de diàleg respectuós… que em possibilità la tècnica del parafraseig, és a dir, el fet de repetir la informació més destacada de forma resumida a l’emissor, perquè se’n adonés que m’interessava el tema tant com escoltar-la a ella, acció que reforça el vincle entre entrevistador-entrevistant.

 

3. Agraïments.

El meu treball no hauria estat possible sense la presència de tres dones, que amb el seu esforç i les seves ganes, intenten empoderar a totes aquelles persones que es troben en règim o en risc d’exclusió social.

En primer lloc, vull agrair a la Begoña Giménez, comunicadora social i coordinadora del Servei de Suport al Dol de Ponent, també especialitzada en dol, ja que sense la seva figura no m’hagués pogut posar en contacte amb la presidenta de l’entitat, a més de facilitar-me la resolució d’una sèrie de dubtes que tenia vers l’entrevista.

En segon lloc, a Gemma Asensio, presidenta i extresorera de l’entitat social, treballadora social de formació, exdirectora d’una residència geriàtrica gràcies al postgrau de direcció i gestió de residències geriàtriques i actual tècnica del projecte “sempre acompanyats” de Creu Roja.  Una dona que m’ha demostrat que el dolor d’una pèrdua s’ha de treballar per aconseguir que els teus èxits personals es portin a terme, que s’ha de passar pel procés del dol però també és necessari superar-la per seguir endavant.

I en última instància, a Carolina Blàvia, la meva actual professora de l’assignatura “Tercer Sector i Intervenció Social”, a la Universitat de Lleida, i tècnica de Creu Roja, la qual m’ha ensenyat que el Tercer Sector és la clau perquè la societat funcioni i segueixi amb forces per aconseguir l’equilibri social que es mereix.

Sense elles, tal vegada, no hauria pogut escriure aquesta frase:

 

“El treball social no està mort sinó que necessita una reconstrucció social, que només serà possible revitalitzar amb gent que s’involucri en l’àmbit del Tercer Sector, per aconseguir que les forces polítiques atorguin el lloc que es mereix als serveis, als professionals i, sobretot, als usuaris.”

Elionor Pons (2018)

 

 

Gràcies, per fer-me veure que del que coneixem, se’n pot fer un món millor.

 

Elionor Pons, Lleida, abril 2017.

 

 

Anuncios

2 comentarios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s